Injectem les peces en un motlle validat.

Un motlle de prototip (o "pont") se sol mecanitzar en alumini: és més ràpid i més barat de fer, i serveix per a entre uns centenars i uns quants milers d’injeccions abans que el desgast es noti a les superfícies vistes. Un motlle de producció és d’acer temprat (normalment P20 o H13), costa més i triga més a construir-se, però està dimensionat per a centenars de milers d’injeccions amb toleràncies més ajustades i més repetibles durant tota la seva vida.

La T0 és el primer joc de peces que surt d’un motlle acabat de fer, mesurat contra el teu plànol abans d’aprovar-lo. Si una cota és fora, el motlle s’ajusta —s’hi afegeix o se’n treu acer de la cavitat— i es torna a mostrejar (T1, T2…) fins que passa. Res no entra en producció amb un motlle sense validar.

Depèn del material del motlle i de la resina. Els motlles d’alumini aguanten de l’ordre de centenars a uns milers d’injeccions abans que es noti el desgast a la superfície vista; els d’acer temprat estan fets per a centenars de milers. Les resines carregades amb vidre o amb mineral són abrasives i escurcen la vida de la cavitat més de pressa que un plàstic sense càrrega, i això convé dir-ho al teu enginyer abans de fer el motlle, no després.

Poques vegades tal qual. El CNC admet arestes internes vives, parets sense desemmotllament i certs negatius que un motlle no pot deixar anar sense utillatge extra (correderes, expulsors inclinats) o sense redisseny. La geometria sol necessitar primer una passada d’angles de desemmotllament i uniformitat de paret: mira la guia DFM, o envia el fitxer de CNC i un enginyer t’assenyala exactament què cal canviar.

Normalment sí, després d’una passada d’adaptació. La impressió admet geometries que un motlle no pot omplir ni deixar anar —arestes internes vives, parets desiguals, seccions massisses, negatius—, així que un fitxer llest per imprimir gairebé mai s’injecta tal qual. Envia’l igualment: un enginyer el pressuposta per a injecció i t’avisa que caldrà adaptar-lo; així que aproves el pressupost, el DFM refà la geometria amb tu —angles de desemmotllament, parets uniformes, nervis en comptes de volum massís— juntament amb els matricers que construiran el motlle, i la peça manté la funció i l’aspecte que li vas donar. I si el teu volum encara no justifica un motlle, t’ho diuen i et pressuposten un lot imprès o una colada de poliuretà.

Un motlle familiar mecanitza en una mateixa eina les cavitats de diverses peces diferents, així que en surten —i s’envien— juntes. Surt a compte quan les peces es fan servir en conjunt i necessiten volums semblants, com una carcassa, el seu embellidor i els seus clips, que comparteixen una mateixa estratègia d’utillatge. La contrapartida: si una cavitat es desgasta o es trenca, tot el joc s’atura fins a arreglar-la.

Totes dues coses solen ser un problema de gruix de paret, no de peça sencera. Les xuclades apareixen just davant d’un nervi, una torreta o una secció gruixuda que es refreda més a poc a poc que la paret del voltant; el guerxament ve d’un refredament desigual o de l’orientació de la fibra en una resina carregada amb vidre. La solució gairebé sempre és local —aprimar un nervi, refrigerar a prop d’una zona gruixuda— i no un redisseny des de zero.

Llavors es canvia, abans de mecanitzar cap motlle. Si el volum és massa baix per justificar un motlle, o si la geometria encaixa més bé en CNC o en xapa, el teu enginyer t’ho diu d’entrada i torna a pressupostar amb el procés adequat. Demanar pressupost no et compromet a res.